ALIANÇA CATALANA: EL DISCURS REAL

 Publicat a fb per "Salvem Catalunya":

Aliança Catalana: el discurs real d’un fenomen polític més enllà de les etiquetes.

Reduir Aliança Catalana a un fenomen d’odi és ignorar les causes profundes que expliquen el seu creixement polític i electoral.

La seva irrupció ha estat tan ràpida com polèmica. En poc més de quatre anys, Sílvia Orriols ha passat de ser una regidora expulsada de Junts per Ripoll a liderar un partit amb representació al Parlament de Catalunya i capacitat per condicionar el debat públic. Aliança Catalana, la seva formació, és avui una de les peces més analitzades, i també més simplificades, de l’escenari polític català. Definida sovint com a “ultra” o “islamòfoba” per la majoria de mitjans i adversaris polítics, el seu projecte polític és, tanmateix, més complex i no s’explica únicament per l’agitació identitària. Darrere el seu creixement hi ha també desencís social, crisi institucional, cansament amb el procés independentista tradicional i una voluntat de trencar amb el que molts dels seus votants consideren un consens polític “escleròtic”.

1. De la política local al focus nacional

Sílvia Orriols (Ripoll, 1983) va iniciar la seva trajectòria política com a regidora de Junts el 2015. Quatre anys després va ser expulsada per les seves posicions dures en matèria d’immigració i islam, que el partit va considerar incompatibles amb la seva línia ideològica. Aquella exclusió no va significar el final de la seva carrera, sinó el seu punt d’inflexió: el 2019 fundava Aliança Catalana, una formació que es defineix com a independentista, sobiranista i identitària, i que defensa un Estat català “culturalment cohesionat, europeu i arrelat a les seves tradicions”.

El 2023, Orriols va aconseguir l’alcaldia de Ripoll amb el 31% dels vots, i l’any següent el seu partit feia història entrant per primer cop al Parlament amb dos diputats. Un any després, les enquestes apunten que podria convertir-se en quarta força política de la cambra, superant PP i Vox, i amb un transvasament notable de votants provinents de Junts, però també de sectors desencantats d’ERC i fins i tot d’antigues bases de la CUP.

2. Els eixos del discurs: identitat, sobirania i control

El programa polític d’Aliança Catalana pivota sobre tres eixos principals:

Immigració i identitat cultural: el partit defensa el control estricte de fronteres, la preferència nacional en l’accés a ajuts i serveis, i el rebuig a pràctiques culturals que consideren “incompatibles” amb els valors catalans. Orriols ha denunciat repetidament l’“islamització” de barris i municipis i ha proposat mesures com el tancament de mesquites “no supervisades” o la prohibició del vel en espais públics.

Seguretat i ordre públic: vincula l’augment de la delinqüència amb la immigració irregular i denuncia que les institucions han “abaixat la guàrdia” davant el crim organitzat i els delictes reincidents. Reclama més Mossos d’Esquadra, expulsió d’immigrants condemnats i reformes legals més dures.

Independència i sobirania política: Aliança Catalana defensa la reactivació de la declaració unilateral d’independència i critica el que considera la “rendició” de Junts i ERC davant l’Estat espanyol. També proposa un model d’Estat amb control d’infraestructures, política migratòria pròpia i un sistema judicial català.

Aquest discurs ha trobat ressò en una part de la població que percep que el procés independentista ha quedat encallat i que els problemes quotidians —seguretat, immigració, corrupció, habitatge— no han estat abordats amb eficàcia per les institucions.

3. El relat mediàtic: islamofòbia i “ultradreta”

Malgrat aquest ventall temàtic, gran part de l’atenció mediàtica s’ha centrat en un únic aspecte: la política d’immigració i, especialment, el discurs sobre l’islam. La majoria de mitjans qualifiquen Aliança Catalana d’“ultradreta independentista” o “formació islamòfoba”, i han destacat que les dues úniques mocions presentades al Parlament en el primer any de legislatura han estat per demanar el tancament de mesquites i la prohibició del vel.

Aquest relat, tot i ser basat en fets reals, presenta algunes omissions rellevants:

Aliança Catalana ha registrat més de 30 preguntes parlamentàries sobre seguretat ciutadana, corrupció institucional, política lingüística o finançament autonòmic.

Ha proposat diverses reformes en matèria de despesa pública i ha denunciat casos concrets de malbaratament en subvencions culturals i contractes d’administracions locals.

Ha impulsat campanyes per la reducció del sou dels diputats i per limitar els càrrecs de confiança política.

Aquestes iniciatives han passat majoritàriament desapercebudes, eclipsades per l’impacte mediàtic del discurs antiimmigració. El resultat és un efecte paradoxal: mentre els mitjans denuncien l’“obsessió” d’Orriols amb l’islam, contribueixen alhora a amplificar-la i reduir la percepció pública del partit a una sola dimensió.

4. El vot de protesta: corrupció, desgast i desconnexió

El creixement d’Aliança Catalana no s’explica només pel rebuig a la immigració. Segons diversos estudis de sociologia política, prop d’un 40% dels seus votants ho fan com a “vot de càstig” als partits tradicionals, més que per adhesió ideològica plena.

Els motius d’aquest descontentament són diversos:

Corrupció i impunitat: Els casos que han esquitxat partits tradicionals han erosionat la confiança ciutadana. Catalunya ha vist en l’última dècada més de 100 casos judicialitzats de corrupció política, amb desenes d’alts càrrecs implicats.

Malbaratament institucional: informes de la Sindicatura de Comptes i del Tribunal de Comptes denuncien sobrecostos en contractes públics, subvencions sense control i duplicitats administratives.

Distància amb el carrer: el 68% dels catalans considera que “els partits polítics no representen els interessos reals de la ciutadania” (Baròmetre CEO, 2025).

Procés esgotat: després d’una dècada de promeses incomplertes, una part de l’electorat independentista busca opcions més radicals o que tornin a posar l’Estat propi al centre de l’agenda.

Aquestes circumstàncies han creat el terreny perfecte per a una proposta que combina identitat, ruptura i denúncia del sistema. I Aliança Catalana ha sabut ocupar aquest espai amb habilitat comunicativa.

5. El paper del cordó sanitari

La majoria de partits polítics catalans han aplicat un cordó sanitari parlamentari contra Aliança Catalana, rebutjant totes les seves iniciatives i evitant qualsevol pacte. Aquest aïllament té, però, un doble efecte: d’una banda, frena la seva capacitat legislativa; de l’altra, reforça el relat victimista del partit i el presenta com “l’única veu que diu el que ningú s’atreveix a dir”.

Alguns politòlegs alerten que aquest cordó, si no va acompanyat d’un debat públic seriós sobre immigració, cohesió social i identitat, pot acabar sent contraproduent i alimentar el creixement de la formació.

6. Cap a on va Aliança Catalana?

Amb un electorat fidelitzat i un espai polític poc competitiu, l’independentisme identitari de dreta, Aliança Catalana té marge de creixement. Les enquestes apunten que podria doblar representació el 2027 si manté el ritme actual i continua captant votants desencantats de Junts i ERC.

Però el seu futur dependrà també de factors externs: la capacitat del Govern per gestionar la immigració, reduir la corrupció i reconnectar amb les classes populars i mitjanes. Si el sistema polític català no dona resposta a aquests reptes, el relat d’Orriols pot consolidar-se com a alternativa “incòmoda però necessària” per a sectors creixents de la societat.

Conclusions

El fenomen d’Aliança Catalana no és únicament el reflex d’un discurs islamòfob ni una reedició local de l’extrema dreta europea. És també el símptoma d’un malestar més profund: el cansament amb un procés independentista paralitzat, la frustració per la corrupció i la percepció d’unes institucions desconnectades del carrer.

Ignorar aquests factors i reduir el debat a una etiqueta “ultra”, “islamòfob”, “populista”, pot ser còmode per a alguns partits i mitjans, però no ajuda a entendre per què cada cop més catalans veuen en Sílvia Orriols una opció política viable. 𝐍𝐨𝐦𝐞́𝐬 𝐮𝐧𝐚 𝐫𝐞𝐬𝐩𝐨𝐬𝐭𝐚 𝐩𝐨𝐥𝐢́𝐭𝐢𝐜𝐚 𝐬𝐨̀𝐥𝐢𝐝𝐚, 𝐭𝐫𝐚𝐧𝐬𝐩𝐚𝐫𝐞𝐧𝐭 𝐢 𝐞𝐟𝐞𝐜𝐭𝐢𝐯𝐚 𝐩𝐨𝐝𝐫𝐚̀ 𝐫𝐞𝐯𝐞𝐫𝐭𝐢𝐫 𝐚𝐪𝐮𝐞𝐬𝐭𝐚 𝐭𝐞𝐧𝐝𝐞̀𝐧𝐜𝐢𝐚. Mentrestant, el relat d’Aliança Catalana continuarà creixent en el buit que altres han deixat.