Si no passa res d'extraordinari, Sílvia Orriols serà l'única oposició real a Salvador Illa a les properes eleccions. Junts i ERC estan en procés de dissolució, han caigut a les trampes del PSC i, pressionats pel 155, han traït l’essència del pujolisme. Pujol es va cuidar molt d’intervenir a Espanya sense tenir, abans, la rereguarda ben coberta. De fet, cada vegada es veu més clar que el procés va ser una reacció a la traïció d’Aznar, un intent de blindar el país per la via del reagrupament, més que no pas un intent de fer un referèndum o de constituir un estat.
Igual que va passar durant el procés, Junts i ERC han tocat massa botons i han deixat el país a la intempèrie. Ara l’única cosa que Puigdemont i Junqueras poden fer és mirar de sumar forces per catalanitzar l’imperialisme del PSC, sigui per la via del pacte o de la pressió sentimental. Els meus amics d’Alhora, liderats per Jordi Graupera i Clara Ponsatí, també han comès errors. La barreja d’impaciència i prejudicis heretats del sistema cultural de la Transició, ha deixat una colla de joves promeses —ja no tan joves— amb el preu canviat.
Per fortuna o per desgràcia, Orriols és l’única figura que té capacitat de tornar als catalans una certa esperança en la política. Tots coneixem gent que havia desconnectat dels partits i que ara es torna a interessar pel que passa al país a través dels seus discursos o declaracions. En realitat, el secret no són les coses que diu, sinó la història des de la qual ho diu. Mentre que el PSC pot adoptar una idea d’Alhora com la taxa turística, sense que ningú noti la diferència, la personalitat d’Orriols difícilment es pot integrar a la política catalana sense que algú no en pagui la factura.
El fet és que el règim de Vichy ha fet mans i mànigues per tornar a aquest model, i no se n’ha sortit. Després del 155, els savis del procés van pensar que el Front Nacional i Aliança Catalana —els dos partits d’Orriols— servirien per estigmatitzar els independentistes del morro fort, i que aviat podrien tornar als negocis de sempre. L’electorat no ho ha comprat i els gestors del pressupost miraran d’utilitzar Orriols per portar els abstencionistes a les urnes fent la mínima trencadissa possible. De la pura demonització sistèmica veurem com, a poc a poc, l’alcaldessa de Ripoll passa a patir una barreja d’idealització i de menyspreu, com li va passar a Pujol als anys 80.
En el seu temps, el líder de CiU va ser molt fi, deixant que tothom es desfogués amb la seva caricatura, mentre ell feia la seva —si més no durant uns anys. Però Orriols viu en una època radicalment diferent. Europa no va cap amunt, sinó cap avall, i Catalunya no es pot permetre de tornar a barrejar la història amb el folklore per estovar les consciències i ajornar els conflictes de fons. El país, a més, està perillosament dividit. D’una banda, la pulsió imperialista del PSC està molt més corrompuda que en l’època de Raimon Obiols; de l’altra, el Principat es troba en una situació més inflamable que durant la Transició.
Pujol podia combinar el "fer país" amb el diàleg amb Espanya perquè, a Europa, la societat democràtica pujava amb força i perquè, a Catalunya, només hi havia immigrants de cultura castellana. Ara, les dues pulsions del país, la imperialista i la nacionalista, hauran de conviure a través de partits i de sistemes d’interessos separats. Qui no entengui això quedarà esclafat per la força dialèctica que aquestes dues pulsions aniran guanyant amb la irrupció d’Orriols. A la vegada, si algun dels dos bàndols estira més el braç que la màniga serà tombat massa fàcilment per l’altre.
A mesura que la seva estrella s’elevi, doncs, Orriols tindrà un marge cada vegada més estret per mantenir el rumb sense cremar-se. Però alhora el PSC apareixerà cada cop més com el legitimador de totes les coses que s’han imposat a Catalunya de manera antidemocràtica. Ni la pulsió imperialista del PSC ni la nacionalista que vol liderar Orriols tenen capacitat per resoldre res pel seu compte. Catalunya necessita guanyar temps per refer-se mentre l’Espanya castellana es debilita i els alemanys entenen que la base carolíngia que necessiten per revifar Europa es troba a casa nostra.
És més que una casualitat que Orriols sigui de Ripoll i tingui l’aire d’una talla romànica, sòbria, solemne i esquemàtica. Si jo fos Salvador Illa faria una visita al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Els dos països que som es necessiten, encara que avui no puguin reconciliar-se.
La gent s’escolta Orriols perquè no és innòcua, igual que no és innocu el PSC. ERC i Junts, en canvi, s’han perdut en les aparences d’un pujolisme mal entès, desproveït del seu nacionalisme de pedra picada. Pujol havia aconseguit vertebrar les dues pulsions que divideixen el país des del temps del Compromís de Casp: la d’abraçar-se a Castella per dominar Espanya i la de separar-se’n per reforçar les institucions del país. Pujol va aconseguir que els catalans creguessin que es podien fer les dues coses a la vegada, i el temps dirà fins a quin punt va ser o no un miratge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario