Jordi Amela @jordiamelabcn
Reflexió setmanal.
En l’actual paisatge polític català, poques etiquetes són tan potents i tan fàcilment manipulables com la d’«extrema dreta». Es tracta d’un concepte que, malgrat tenir una definició teòrica clara, sovint s’utilitza com a arma llancívola per deslegitimar determinades veus incòmodes per al sistema polític establert. En aquest context, el cas d’Aliança Catalana n’és paradigmàtic, acusada de formar part d’aquesta nebulosa ideològica, quan el seu discurs i les seves prioritats responen, en realitat, a una altra naturalesa.
La defensa de la identitat nacional catalana, de la llengua, del territori i de la continuïtat d’un poble no és patrimoni ni de la dreta ni de l’esquerra. És una postura transversal que, històricament, ha estat defensada tant per figures del catalanisme conservador com per l’independentisme revolucionari d’esquerres. Pretendre que el sol fet de voler garantir la supervivència del poble català és sinònim d’extremisme és, com a mínim, frivolitzar el debat.
És legítim i necessari qüestionar com afecta una immigració descontrolada a la cohesió social, a la transmissió lingüística o a la sobirania política. I no cal anar gaire lluny per veure com formacions que es declaren obertament d’esquerres han assumit discursos similars com ara el Partit Comunista de França, o la mateixa esquerra danesa que mantenen posicions estrictes respecte a la immigració, no per xenofòbia, sinó per preservar el model social i cultural que han construït. Per tant, criminalitzar el debat per sistema no és només injust, és profundament antidemocràtic.
Una altra qüestió que genera debat i hiperventilació és la crítica a l’islam com a fenomen polític. No es tracta de caure en l’estigmatització de col·lectius, sinó de reconèixer que l’islam no és només una religió, sinó sovint una estructura politicoreligiosa que integra elements jurídics, socials i culturals incompatibles amb els valors democràtics occidentals i, en el cas català, amb un projecte de país que es vanta de ser feminista, laic, integrador i modern.
Preocupar-se per aquesta incompatibilitat no és racisme, és responsabilitat. I a Aliança Catalana hi ha veus que expressen aquesta preocupació de manera oberta però sense caure en l’odi. El fet que alguns sectors volen silenciar aquest debat a base d’etiquetes denota més por a la llibertat d’expressió que no pas convicció democràtica.
És important recordar que cap partit no és res sense la gent que l'integra. I en el cas d’Aliança Catalana, el perfil majoritari dels seus membres no respon ni a l’arquetipus ultradretà ni a discursos de superioritat racial. Són persones preocupades pel futur del país, per la seva llengua i per la seva gent. La por d’alguns a la seva irrupció electoral no hauria de derivar en una campanya de desqualificació ideològica sense fonaments.
L’ascens d’Aliança Catalana no s’explica per un suposat gir ultradretà de la societat catalana, sinó per la sensació que els partits tradicionals han abandonat determinades lluites identitàries o les han subjugat a un cosmopolitisme acrític. El rebuig frontal, a priori, cap a @CatalunyaAC i el barruer cordó sanitari, més que no pas frenar-la, la fa créixer.
En política, les etiquetes poden servir per ordenar però també per ocultar. Qualificar Aliança Catalana d’extrema dreta pot ser útil per a alguns adversaris, però no resisteix una anàlisi seriosa. Si volem un debat adult i democràtic sobre immigració, identitat i sobirania, el primer pas és escoltar sense prejudicis. I el segon, reconèixer que la defensa de la nació catalana no és ni de dretes ni d’esquerres. És, senzillament, una qüestió de supervivència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario