Publicat al "Diari Digital de Figueres":
𝐒𝐢́𝐥𝐯𝐢𝐚 𝐎𝐫𝐫𝐢𝐨𝐥𝐬 𝐧𝐨 𝐞́𝐬 𝐮𝐧 𝐢𝐧𝐯𝐞𝐧𝐭 𝐝𝐞𝐥𝐬 𝐬𝐞𝐫𝐯𝐞𝐢𝐬 𝐬𝐞𝐜𝐫𝐞𝐭𝐬: 𝐞́𝐬 𝐮𝐧 𝐬𝐢́𝐦𝐩𝐭𝐨𝐦𝐚 𝐝𝐞𝐥 𝐩𝐚𝐢́𝐬
𝐄𝐥 𝐫𝐞𝐥𝐚𝐭 𝐬𝐨𝐛𝐫𝐞 𝐀𝐥𝐢𝐚𝐧𝐜̧𝐚 𝐂𝐚𝐭𝐚𝐥𝐚𝐧𝐚 𝐜𝐨𝐦 𝐚 “𝐢𝐧𝐯𝐞𝐧𝐭 𝐝𝐞𝐥 𝐂𝐍𝐈” 𝐞́𝐬 𝐦𝐞́𝐬 𝐮𝐧𝐚 𝐟𝐮𝐠𝐢𝐝𝐚 𝐞𝐧𝐝𝐚𝐯𝐚𝐧𝐭 𝐪𝐮𝐞 𝐮𝐧 𝐚𝐧𝐚̀𝐥𝐢𝐬𝐢. 𝐈 𝐪𝐮𝐚𝐧 𝐞𝐥𝐬 𝐪𝐮𝐢 𝐥’𝐞𝐬𝐜𝐚𝐦𝐩𝐞𝐧 𝐬𝐨́𝐧 𝐝𝐢𝐫𝐢𝐠𝐞𝐧𝐭𝐬 𝐩𝐨𝐥𝐢́𝐭𝐢𝐜𝐬 𝐢 𝐝𝐢𝐫𝐞𝐜𝐭𝐨𝐫𝐬 𝐝𝐞 𝐦𝐢𝐭𝐣𝐚𝐧𝐬, 𝐜𝐚𝐥 𝐫𝐞𝐜𝐨𝐫𝐝𝐚𝐫 𝐪𝐮𝐞 𝐥𝐚 𝐝𝐞𝐦𝐨𝐜𝐫𝐚̀𝐜𝐢𝐚 𝐧𝐨 𝐞𝐬 𝐠𝐨𝐯𝐞𝐫𝐧𝐚 𝐚𝐦𝐛 𝐢𝐧𝐬𝐢𝐧𝐮𝐚𝐜𝐢𝐨𝐧𝐬, 𝐬𝐢𝐧𝐨́ 𝐚𝐦𝐛 𝐝𝐚𝐝𝐞𝐬.
Hi ha un moment en què la política catalana es converteix en un capítol mal escrit de The Americans. L’article de Marc Verdaguer i el discurs recent d’Oriol Junqueras n’és el millor exemple: d’un fenomen polític real, “l’ascens d’Aliança Catalana”, se’n fa un relat d’espies, togues i laboratoris secrets. Tot plegat, amb una única prova: cap.
A Catalunya tenim un costum antic: quan un canvi social no agrada, l’expliquem a través d’un “algú” que manipula l’escenari. I aquest “algú”, segons el dia, pot ser el CNI, serveis secrets estrangers, jutges conspiradors, l’extrema dreta global o plutòcrates invisibles. És un recurs tan antic com poc seriós.
𝐏𝐞𝐫 𝐪𝐮𝐞̀ 𝐬𝐨𝐫𝐠𝐞𝐢𝐱 𝐚𝐪𝐮𝐞𝐬𝐭 𝐫𝐞𝐥𝐚𝐭? 𝐏𝐞𝐫𝐪𝐮𝐞̀ 𝐞́𝐬 𝐦𝐞́𝐬 𝐟𝐚̀𝐜𝐢𝐥 𝐪𝐮𝐞 𝐚𝐬𝐬𝐮𝐦𝐢𝐫 𝐥𝐚 𝐫𝐞𝐚𝐥𝐢𝐭𝐚𝐭
No hi ha cap informe, cap filtre, cap investigació periodística que apunti al CNI, al Mossad o a Steve Bannon. Cap. Només intuïcions vestides d’anàlisi.
Però hi ha una raó per la qual aquest relat funciona: és infinitament més còmode culpar un actor ocult que mirar de cara el que realment passa al país.
Perquè si acceptem que l’ascens d’Aliança Catalana és un producte del malestar social, de la por a la inseguretat, de la frustració amb l’independentisme institucional i de la sensació d’abandonament als barris… llavors no podem assenyalar un espia. Llavors caldria assenyalar nosaltres mateixos, els partits tradicionals, les institucions, les mancances de servei i el relat polític que s’ha anat esquerdant després del 2017.
És més fàcil un enemic invisible que un mirall.
𝐉𝐮𝐧𝐪𝐮𝐞𝐫𝐚𝐬 𝐚𝐜𝐜𝐞𝐥𝐞𝐫𝐚 𝐢 𝐕𝐞𝐫𝐝𝐚𝐠𝐮𝐞𝐫 𝐡𝐢 𝐩𝐨𝐬𝐚 𝐧𝐚𝐫𝐫𝐚𝐜𝐢𝐨́
El president d’ERC ha afirmat que AC és l’“invent” que farien els serveis secrets i jutges espanyols si volguessin atacar Catalunya. És una frase que, dita sense proves, equival a dir res. Però políticament és útil: converteix una erosió electoral en una agressió externa. És un relat de supervivència.
