EL PARLAMENT ÉS UN CAU DE PARÀSITS

Brahim Yaabed

Brahim i Silvia

Feliç dimecres tingueu.

Avui faig una reflexió sobre la retirada de @NavarroDescals del @parlamentcat.

La renúncia d’Anna Navarro al seu escó de diputada és un fet tan poc habitual com significatiu. En un Parlament on la majoria de càrrecs s’aferren a la cadira amb una persistència gairebé vocacional, que algú decideixi marxar voluntàriament és, per si sol, un diagnòstic del sistema. 

Quan una persona pot viure perfectament fora de la política, quan no necessita acumular patrimoni a costa dels contribuents ni convertir la institució en una carrera professional, la decisió d’abandonar arriba tan bon punt constata la inutilitat pràctica del nostre Parlament.

La política catalana fa anys que intenta atreure perfils solvents, amb trajectòries sòlides i reconegudes fora del soroll partidista. Però la realitat és tossuda: el Parlament és un espai on el talent independent s’hi ofega. La rigidesa dels partits, la teatralitat constant, la manca de capacitat real per transformar res i la mediocritat que impregna la vida parlamentària converteixen el càrrec en una experiència frustrant per a qui ve d’un món on les decisions tenen impacte i els resultats són tangibles.

La retirada de Navarro no és només un gest personal. És la constatació que les nostres institucions no retenen aquells que no depenen de la política per viure. I quan el sistema només és habitable per a qui necessita la política, la qualitat institucional es degrada inexorablement. Salut!